12 Comments en “El PP en la Diada, como Bin Laden en los desfiles del 4 de julio”

1. Iliemo - miércoles, 10 de septiembre de 2008 a las 16:47

   Así, así, ganándose el puesto de chupóptero que le pagamos entre todos.

2. Egarense - miércoles, 10 de septiembre de 2008 a las 16:57

   Mme. Camacho, ahí lo tiene, otro nacionalista subvencionado a costa de sus impuestos (y de los míos); otro patriota que hace méritos ante el jefe del negociado en el que pace.

   Mme Camacho a este payaso se la pela que Vd, modosita como és, vaya a rendir un discreto homenaje, con corona de flores incluida, a un fulano que murió en la cama, de viejo y de rico y no martirizado en las calles de Barcelona, como algunos creen. Vd.es una bruja española que se entromete en su fiesta, ¿qué esperaba?; ¿no lo entiende?

   El PPC no tiene remedio. Su lider local es el producto de una cacicada madrileña, lo que tiene que hacer cada día se lo envían por email desde Génova; su papel en Cataluña es el de “tender puentes” con los nacionalcatalanistas de CiU por lo que pueda pasar en el futuro. De pena. De asco.

3. Fernando Escudero - miércoles, 10 de septiembre de 2008 a las 18:52

   Alfred Bosch, dimisión. ¿Este individuo opina como el director de un CETC o a titula perticular?. En cualquier caso, es intolerable.

   El PP a ver si aprende la lección de una vez, que no no los quieren y se quiten la venda catalanista de los ojos. Ciutadans desde luego lo tiene claro. Les invito a la “diada” de Citadans en la Av J.Tradaellas esquina c/Paris mañana a las 12 horas

4. Pablo (UPyD) - miércoles, 10 de septiembre de 2008 a las 18:55

   Solo un comentario: Soy un entusiasta seguidor desde hace unos meses de esta web/blog, y, dada mi condicion de madrileño, no conozco el catalan. Teniendo en cuenta esto, agradeceria mucho que los videos que se cuelgan en la web cuyo contenido esta en catalan se subtitulasen o doblasen al castellano. Muchas gracias y un saludo para todos!

5. Jose Maria - miércoles, 10 de septiembre de 2008 a las 20:56

   Esta “lumbrera” entonces también defiende la reacción de la gente ( y lo ve normal) cuando en un pais islámico, lanzan piedras a una mujer adultera. Todo lo que sea proveniente de la chusma es comprensible según él, o solo cuando es catalanista la muchedumbre de incontrolados?

6. cRAC - miércoles, 10 de septiembre de 2008 a las 21:51

   L’Atlàntida
   Cant primer
   L’incendi dels Pirineus
   Jacint Verdaguer

   Veus eixa mar que abraça de pol a pol la terra?
   En altre temps d’alegres Hespèrides fou hort;
   encara el Teide gita bocins de sa desferra,
   tot braolant, com monstre que vetlla un camp de mort.
   Aquí els titans lluitaven, allà ciutats florien,
   pertot càntics de verges i música d’ocells;
   ara en palaus de marbre les foques s’hi congrien
   i d’algues se vesteixen les prades dels anyells.
   Aquí estengué sos marges lo continent hesperi;
   quins mars o terres foren ses fites, ningú ho sap;
   lo sol, però, que mida d’un colp d’ull l’hemisferi
   era petit per veure’l a pler de cap a cap.
   Era el jou d’or que unia les terres ponentines
   i, cor de totes elles, com font del paradís,
   los dava clares aigües a beure i argentines,
   i en sos immensos braços dormia el món feliç.
   Per ella es transmetien, com per un pont amplíssim,
   d’un maig etern en ales, ses cries i llavors,
   aucells de ros plomatge, de refilet dolcíssim,
   dels aromers la flaire, cantúries i tresors.
   Rei n’era Atlas, aquell qui de la blava volta
   los signes a una esfera de jaspi trasplantà,
   i del sol i de l’astre que més lluny giravolta
   la dansa misteriosa i harmònica explicà.
   Per ço, dels fills de Grècia la somiosa pensa
   lo veia, com muntanya, tot coronat d’estels,
   i ajupit, sens decaure, davall sa volta immensa,
   servant amb ferma espatlla la màquina dels cels.
   En gegantesa i muscles sos fills li retiraren,
   mes com un got de vidre llur cor fou trencadís,
   puix aprés que els reialmes i tronos revoltaren,
   també el de Déu cregueren seria escaladís.
   Mes una nit bramaren la mar i el tro; de trèmol
   com fulla en mans del Bòreas, l’Europa trontollà,
   i, despertada a punta de dia al terratrèmol,
   d’esglai cruixint-li els ossos, no veia el món germà.
   I assaborint lo tebi record de sos abraços,
   semblava viuda dir-li: —Oh, Atlàntida! a on ets?
   Com solia, ahir vespre m’endormisquí en tos braços,
   i avui los meus no et troben, d’esgarrifança freds.
   On ets?— I ai!, on l’hermosa solia els cors atraure,
   lo pèlag responia: —Jo l’he engolida anit;
   fest-te enllà! entre les terres per sempre em vull ajaure;
   ai d’elles!, ai, si m’alço per eixamplar mon llit!—
   Li carregà feixuga l’Omnipotent sa esquerra,
   i el mar d’una gorjada cadavre l’engolí,
   restant-li sols lo Teide, dit de sa mà de ferre
   que sembla dir als homes: —L’Atlàntida era ací!—
   Eix màstil del navili romput illes rodegen,
   de Jezabel impura com rebatuts quarters;
   quan al passar los segles sa gran desfeta vegen,
   diran: —Mirau on para la via dels plaers.—
   Fou lo gegant que pinten amb tot l’Olimp en guerra;
   l’ixent sol amb sos braços tocava i lo que es pon;
   i no content d’estrènyer, com dintre el puny, la terra,
   d’estels volgué pujar-se’n a coronar son front.
   Mes del Tronant brunzenta, derrocadora flama,
   de sa escala de cingles suspesos l’estimbà
   al mar bullent de sofre i ones de foc, on brama,
   retorcent-se a la càrrega feixuga d’un volcà.
   I a tu qui et salva, oh niu de les nacions iberes,
   quan l’arbre d’on penjaves al mar fou submergit?
   qui et serva, jove Espanya, quan lo navili on eres
   com gòndola amarrada, s’enfonsa migpartit?
   L’Altíssim! Ell, de nàufrag tresor omplint ta popa,
   del Pirineu, niu d’àligues, t’atraca als penyalars,
   dessota el cel més blau, darrera eix mur d’Europa,
   i al bressoleig, com Venus, de dos immensos mars.
   Per ço, de les riqueses* lo déu en tu posaren
   los grecs, entre argentífers turons veent-te florir;
   millor que el d’or de Colcos preuat velló hi trobaren,
   a Homer dares l’Elíseu i a Salomó l’Ofir.
   De l’Atlàntida al veure’t hereva, en son enterro
   los pobles que et festegen digueren: —Ella rai!
   què importen a l’abella los trossos de ton gerro,
   si, flor dels vinents segles, los quedes tu?— Mes ai!
   Quan l’huracà amb ses ales remou lo negre abisme,
   jo sento, entre el diàleg dels mars, sa fonda veu,
   tètric gemec que encara li arrenca el cataclisme,
   i a les terres que foren germanes crida: —Adéu!
   Fui la major de totes, podria dir-vos filles;
   Europa entre madrèpores dormia allà al pregon,
   lo Caucas i Apenins eren rengleres d’illes,
   i ja l’abril cenyia de roses lo meu front.
   He vist d’un llit de perles alçar Nàpols i Ibèria;
   he vist Sahara, Grècia i Egipte al fons del mar;
   l’onada he vist que em colga jugar sobre Sibèria,
   i, espinada d’Europa, los Alpes eriçar.
   Geganta jo, engrapava com mà de Déu la terra,
   amb l’Atlas, Serra Estrella i els Pirineus per dits,
   i un vespre, obrint ses boques, l’abisme fosc m’enterra,
   los elements tots quatre dansant sobre mos pits!
   I vosaltres?, vosaltres, la mar que us embolcalla
   llençau a mes espatlles, badant los ulls al sol;
   vostres bolquers d’escuma me dàreu per mortalla,
   com orfenets de mare rient en lo bressol.
   Què val ara que mostre Plató diví a la història
   mon nom escrit amb astres* del cel en lo llindar,
   si ja de mi perdéreu, ingrates, la memòria,
   mes ai!, i em bat per sempre la immensitat del mar?—
   Senyor de les venjances, donau alè a mon càntic,
   i diré el colp terrible que, rebatent-la al fons,
   féu desbotar als amples Mediterrà i Atlàntic
   per desunir los mons!

   Al temps que el gran Alcides anava per la terra,
   tot escombrant-la amb clava feixuga, arreu-arreu,
   de bords gegants i monstres que a Déu movien guerra,
   en flames esclatava nevat lo Pirineu.
   Des d’on lo sol al nàixer ja daura ses boscúries,
   amb brams i cruixidera l’incendi, a coll del torb,
   duia sos rius de laves a Roncesvalls i Astúries,
   sens ésser-li congestes, torrents, ni colls, destorb.
   Apar serpent immensa, d’escata vermellosa,
   que a través de l’Europa, d’un mar a l’altre mar,
   respirant fum i flames, passàs esgarrifosa
   son cabell de guspires i foc a rabejar.
   I avant, ronca, assaïna i udola, amb sa alenada
   cremant com teranyines los núvols de l’hivern;
   de cingle en cingle, passa les valls d’una gambada,
   vessant-hi com un cràter les flames de l’infern.
   Tot cabdellant arbredes, penyals del cim rodolen,
   rost avall freixes cruixen i faigs esbocinats,
   i la fumera i flames amunt se caragolen
   amb quera i pols dels rònecs albergs enderrocats.
   Al veure que ses llàgrimes no poden apagar-los,
   girant-s’hi s’escabellen i fugen los pastors;
   al llur darrere belen anyells, i, sens tocar-los,
   fugen amb ells los óssos i llops udoladors.
   Així en fugia el moro quan amb un riu de ferro
   aquells turons nos duien lo crit del brau Roldan,
   ensems que amb l’amenaça de mort i de desterro,
   son mall volà on Esterri* l’aguaita tremolant.
   Ni a l’àliga li valen les d’or potentes ales;
   prop del cel, on s’enlaira com a penjar-hi niu,
   l’eixalen roges flames, i cau, i amb les cucales
   i cisnes de les aigües les cou l’incendi viu.
   Branca d’un torb de brases arrasador, estanya
   la conca amb sos vilatges, la serra amb sos pinars;
   fins les marines vores, franja d’argent d’Espanya,
   les renillantes ones pledegen a les mars.
   Teixons, isards i daines per la drecera empaita,
   pel clot s’entortolliga, bota del pla al turó,
   al davallant capbussa lo còdol que hi aguaita
   i se l’endú per ròssec fet cendres i carbó.
   I el que entre Espanya i França torreja, mur de roca,
   de neu i de tempesta vestit, com braç de Déu,
   de l’estrellada tenda los blaus domassos toca,
   muntant d’altre de brases horrible Pirineu.
   Apar que la serp monstre, per estrafer un cometa,
   s’enarboràs amb ales d’incendis al cel blau,
   o que, a l’assalt pujant-hi, s’hi fessen esqueneta
   escardalencs dimonis, rebuig del negre cau.
   De gom a gom quan s’omple l’espai de fumarel·la
   i es fon d’un cap a l’altre la serra de cremor,
   sota el mantell de flames que l’huracà flagel·la,
   la terra adolorida gemega com un cor.
   En tant, del Rose vora les aigües, apedreguen
   a l’hèroe grec deformes i rabassuts gegants;*
   sota quiscun dels còdols que a bell ruixat li engeguen
   podrien soplujar-s’hi ramada i rabadans.
   Lo creuen ja entre penyes colgat, com en sa fossa,
   quan de l’enuig la flama llampeguejà en son ull,
   i amb quatre colps de clava los bolca i los destrossa,
   com terrosseda d’aspre goret lo pas del trull.
   Llavors al gran incendi, rabent, endreça els passos,
   rogenc damunt los núvols veent-lo crestejar;
   i oint-hi plors i xiscles, hi fica els nusos braços,
   fent als pastors i pobles d’espasme tremolar.
   De Canigó entre els cingles un xaragall se bada,
   per esbarzers i roques caientes aclucat,
   on d’una a l’altra el foc, en gegantina arcada,
   com l’alt pont del Diable, s’havia escamarlat.
   Sols lledoners en brasa rodant-hi hi cuetegen,
   bell rastre de guspires deixant i flamareig,
   mes tot seguit a l’aigua del còrrec xiuxiuegen,
   i tristos ais responen de l’ona al borbolleig.
   Pirene, lluny dels homes vivia allí, dels óssos
   i llops en lo feréstec, rellent amagatall,
   sobre un roc, mal coberta d’un mant de cabells rossos
   de por i esgarrifances fent lo darrer badall.
   Del bosc de flames mústiga la trau, com vera rosa,
   que enyora trasplantada son marge regadiu,
   i tan bon punt d’un salze al dolç frescal la posa,
   colltorcent-se esllanguida: —Jo moro ací —li diu.
   —I a tu, que entre les ales del cor m’has acollida,
   d’Espanya que tant amo vull-te donar la clau,
   d’eix hort del cel que en terra te guarda una florida
   d’amor, si traure’l d’urpes tiràniques te plau.
   Encara eixamoraven los puigs ses cabelleres
   que destrenà el Diluvi dant-los la mar per vel,
   i ja, oblidant-se’n l’home, hi obria grans pedreres,
   alçant vora l’Eufrates l’altívola Babel.
   A sos palaus l’Altíssim veent posar escales,
   de confusions enrotlla la torre de l’orgull,
   i, com sol la covada d’aucells al posar ales,
   los primers pobles deixen llur niu amb gran esbull.
   Del món quiscú a sa branca volà: Túbal a Espanya,
   dels regnes de son pare triant lo més feliç,
   i a on jau Tarragona bastia sa cabanya,
   sos camps i ribes fent-li records del paradís.
   Donà lleis a sa prole i ensenyaments pasqué-li
   salvats al si de l’Arca del naufragi major;
   lo nom d’un Déu Altíssim en l’ànima escrigué-li,
   naixentes endreçant-hi les ales del seu cor.
   De mans en mans, pels segles rodant lo ceptre aurífic,
   vingué a les del meu pare volgut; quan, per mon dol
   la mort tirana el treia de trono tan magnífic,
   podia a rellevar-lo baixar lo mateix sol.
   Mes sola jo restant-li de sa reial nissaga,
   a Espanya ve, com a arbre caigut un llenyater,
   Gerió de tres testes, dels monstres lleigs que amaga
   l’assoleiada Líbia, lo més odible i fer.
   Lo ceptre em pren dels avis, veent-me dèbil dona,
   i a Gades mercantívola amb torres enfortí;
   al dar-te’n de més fermes a tu, immortal Girona,
   sabé el congost on, veent-me perduda, m’amaguí.
   Tement potser que el trono li reprengués un dia,
   cremà, per abrusar-m’hi, les selves del voltant;
   i al veure clos lo rotllo de flames, pren la via
   de Gades, amb ses vaques feixugues tot davant.
   Expiro! De ses viles i sos ramats só hereva:
   si els vols, jo te’n faig gràcia; suplanta’l amatent;
   revenja el nom de Túbal i sa corona és teva;
   així en ton front la faça més gran l’Omnipotent!—
   Digué, i la mort, amb freda besada geladora,
   li empedreeix i deixa per sempre et llavi mut,
   i vora el sec cadavre lo grec sospira i plora,
   com arbre a qui ses branques florides han romput.
   Mes ja a l’incendi roges esclaten les muntanyes,
   i per esqueis i balmes, filera de volcans,
   foragiten los fosos tresors de ses entranyes
   que copsen en llur falda les planes verdejants.
   I ragen fins a escorre’s les abocades urnes
   en rierons aurífers de virginal rossor;
   per ella el cel, al veure-s’hi rublert de fum i espurnes,
   daria la dels astres que lluen en son cor.
   Al desfer-se a madeixes de gebre lo litarge,
   a flocs de groga escuma s’hi barrejà l’or fi;
   i davallen, per l’iris guiats, de marge en marge,
   com nins a fer joguines pel català jardí.
   Així, al traure florida lo romaní i la malva,
   per la quintana es vessa d’un buc rosada mel;
   rient al deixondar-se lo sol darrera l’alba,
   així emmantella rossa sa cabellera el cel.
   Los munts se’n feren faixes, les valls se’n coronaren,
   vergonya fent als trèmuls estels sa brillantor;
   los rosers d’altra puja de roses s’enjoiaren,
   la farigola i grèvol, d’una rosada d’or.
   La pirinaica Venus anomenà a Portvendres;*
   l’abrasador incendi, al Pirineu antic,*
   i, en conca d’esmaragda lo líquid verge al pendre’s,
   donà nom a Conflent* encara més bonic.
   Quan los llevants plorosos* anaren la muntanya
   amb llurs arruixadores de núvols apagant,
   posà en son cap, que al nàixer l’albor del dia banya,
   les cendres de Pirene que enyora son cor tant.
   I esmerletant de timbes i grops aquelles terres,
   escrestant les muntanyes, llevant als puigs lo front,
   un mauseol alçà-li de serres sobre serres
   que, mal arrastellades, fan gemegar lo món.
   Des d’esta gesta d’Hèrcules, ma dolça Catalunya
   d’altre castell de roques seure pogué a redós;
   de la veïna França dormí Espanya més llunya,
   fins al mar allargant-se lo Pirineu boirós.
   En eix treball de cíclop la set lo desdelita,
   i amb sang per abeurar-se de Gerió enemic,
   pels vessants, que groguegen amb l’or d’altra collita,
   fet un lleó, davalla de Creus a Montjuïc.
   Allí, a l’altar de Júpiter humil agenollant-se,
   orà, i, a les onades aprés girant los ulls,
   llisquívola una barca veu-ne venir gronxant-se,
   com cisne d’ales blanques que neda entre els esculls.
   Una ciutat fundar-hi promet, a sa tornada,
   que esbombe per la terra d’aquella barca el nom,
   i, com un cedre al veure-la crescuda i espigada,
   —D’Alcides és la filla gegant —diga tothom.
   Per ella, no debades, al Déu potent de l’ona
   demana la fitora i a Júpiter lo llamp;
   puix si la mar lligares amb lleis, oh Barcelona,
   llampecs un dia foren tes barres en lo camp.
   3/14

7. Jose Maria - miércoles, 10 de septiembre de 2008 a las 23:29

   Veo que estás totalmente frustrado, eso de entrar a jugar un rato en una web donde no piensan como tú te está saliendo mal eh… Si en lugar de perder los papeles colgando chorradas sin que tengan nada que ver con el tema, usaras los pocos argumentos que puedes esgrimir tal vez no pasaras el ridículo y la vergüenza que haces pasar a los que piensan como tú. “Pepe, si no sabes pa que te metes…”

8. lynx - jueves, 11 de septiembre de 2008 a las 10:40

   Pues nada, como hoy es la diadarrea me voy a leer la atlantida que tan amablemente nos ha colgado el miembro del RACC, obra eminente del autor universal sin parangon, Verdaguer, amena y contemporanea como ella sola, fluida, aterciopelada como un buen vino de priorato de lo mas profundo de nuestra region. Visca la boina!

9. Santi - jueves, 11 de septiembre de 2008 a las 13:03

   El ¿señor? Alfred Bosch se está haciendo muchos méritos para que le nombren embajador de la embajada-fantasma de Cataluña en Bogotá, y asi pueda ejercer un trabajo sin función alguna más allá de la ornamental, pero eso si, bien retribuido.

   Siga asi ¿señor? Bosch, prontó será miembro de la cosa nostra.

10. 3ES - viernes, 12 de septiembre de 2008 a las 09:17

    Buenas,

    No me sorprende para nada estás noticias, viniendo de quién viene y de dónde salen, de TV3.

    Esto es el pan de cada día en Catalu(ny)a.

    Saludos

11. Pau - jueves, 14 de octubre de 2010 a las 23:16

    Per que serà que sempre son els nacionalistes espanyols els que interrumpeixen quan parlen els altres?.Ells parlen i diuen el que volen,i quan acaben i parlen els altres,ells no poden esperar-se a que els toqui el torn de la paraula per rebatre els arguments que no comparteixen?.Serà per que es consideren superiors al altres?.Potser no volen sentir les opinions que no els agraden?.No serà que volen amagar la manca d,arguments provocant una batussa verbal que ofegui el debat?.

12. Marc - lunes, 7 de marzo de 2011 a las 14:08

    Madre mía, la lacra nacionalista se supera cada semana.

    Esto es el día a día en Cataluña.

    Es verdaderamente LAMENTABLE.

RSS feed for comments on this post.